En els cants gregorians, en l’antiga música xina, egípcia, persa i també en la cultura indígena andina, predomina l’escala de cinc notes o escala pentatònica.
L’escala diatònica, tal i com la coneixem amb les seves set notes que van del do al si, és quelcom relativament modern que va sorgir en el renaixement. Aquesta escala està composta per intervals de tons sencers i semitons, poden ser de tonalitat major, més radiant i alegre, o menor, més melancòlica i dramàtica. Les seves lleis són molt estrictes i si ens desviem d’elles la melodia sona dissonant ( qualitat utilitzada en la música contemporània). Les lleis harmòniques de l’escala diatònica ( tònica, dominant, subdominant) fan que la melodia al final toqui terra, retorni a casa. Hi ha, a més, una mètrica molt organitzada en compassos, per exemple de ¾, que requereixen un ritme marcat. La humanitat va necessitar de gran maduresa en la terra per poder interpretar i crear aquesta música. Abans s’utilitzava melodies pentatòniques, com les infantils, que conviden a la improvisació, ja que independentment del que un toqui sempre sona bé.
La música pentatònica ens manté en un estat de somni, lleu i lleuger, per no estar marcat el compàs ni l’harmonia i no tenir de finals definits. Harmonitza i respecta els processos d’aprenentatge i desenvolupament evolutiu en els primers anys de l’educació musical.