Un deixeble, abans de ser reconegut com a tal pel seu mestre, va ser enviat a la muntanya per aprendre a escoltar la naturalesa. Al cap d’un temps, va tornar per adonar al mestre del que havia percebut.

-“He sentit el piular dels ocells, l’udol del gos, el soroll del tro…

– “No -li va dir el mestre-, torna una altra vegada a la muntanya. Encara no estàs preparat

Per segona vegada va adonar al mestre del que havia percebut.

– “Mestre, he sentit el soroll de les fulles en ser bressolades pel vent, el cantar de l’aigua en el riu, el lament d’una cria sola en el niu”.

– “No -li va dir de nou el mestre-. Encara no. Torna de nou a la naturalesa i escolta-la”.

Per fi, un dia…

– “Maestro, he sentit el bullir de la vida que irradiava del sol, el gemec de les fulles en ser holladas, el batec de la saba que ascendia en la tija, el tremolor dels pètals en obrir-se acariciats per la llum”.

– “Ara sí. Veuen, perquè has escoltat el que no se sent”.

Escoltar el silenci és una forma d’interiorització que ens uneix a tots per igual. Quan silencies el renou, escoltes el so del teu vertader ser.

Escoltar el silenci és un art que requereix desenvolupar una actitud contemplativa. Quan s’aconsegueix el silenci interior, ens preparem per parlar millor i també per escoltar millor. Millora la nostra relació amb nosaltres mateixos i amb les persones que ens envolten.