El meu nom és Elias Bonet Monné, sóc pare de l’Aimar, la Violeta i en Janic; i faig guitarres. Una feina que es coneix amb el nom de luthier, que és una paraula molt antiga, francesa, que designava aquells qui feien llaüts (luthe). Però també ens agrada que ens diguin “guitarrers”. En el meu cas, em dedico exclusivament a construir les meves pròpies guitarres. No faig restauracions ni reparacions, que són feines molt boniques però que no tenen tant a veure amb el que a mi em motiva: la recerca del so. Amb cada guitarra que faig, avanço un pas més per arribar a aquest so ideal, que només existeix dins del meu cap, i que a cada pas que faig, se n’allunya una mica més. De fet, cada guitarra acabada et planteja noves preguntes.
Una altra premissa importantíssima per mi a l’hora de treballar és que la qualitat està per sobre de la quantitat. Construeixo només dotze instruments a l’any, d’un en un, sense processos industrials, gaudint de cadascun dels detalls i processos que cal fer per convertir un grapat de fustes, en una guitarra acabada. Des de preparar les fustes fins a aplicar la goma laca.
Em sento afortunat de poder dedicar el meu temps a una feina que m’encanta. Treballar amb les mans, seguir dissenyant, reflexionar constantment sobre el que un està fent, conviure amb músics d’arreu del món, amb la riquesa cultural que això suposa. Per contra, en el meu cas és una feina molt solitària, fet que m’ha empès a viatjar a fires i festivals, on he pogut conèixer, sobretot, col·legues amb qui compartir coneixements i dubtes. Socialitzar la feina, vaja, tan necessari per saber si el que fas és útil, o no. En aquest cas, si la guitarra sona bé, o no.
