Sovint hi anava tot sol. De vegades, deixat endur per la fascinació, m’endinsava en les profunditats del bosc i m’imaginava que era Mowgli, el personatge de Rudyard Kipling, el nen criat pels llops, així que, per enfilar-me, em treia gairebé tota la roba. Si m’enfilava fins a una altura suficient, les branques es feien més fines fins al punt que, si bufava el vent, el món s’inclinava cap avall i després cap amunt. Feia basarda i alhora resultava meravellós rendir-se al poder de vent. Els meus sentits s’omplien amb la sensació de caure, de pujar, de gronxar-me; al meu voltant les fulles es partien com dits i el vent m’arribava en sospirs i en murmuris roncs. El vent també duia olors, i l’arbre mateix deixava anar els seus perfums, més intensament com més bufaven les ràfegues de vent. Finalment, restava només el vent que es movia entre totes les coses.
Ara, quan els dies de pujar als arbres han quedat enrere, penso sovint en el valor etern d’aquells primers dies de dolça vagància. He arribat a apreciar l’àmplia vista que oferien les copes d’aquells arbres. La naturalesa em calmava, em centrava i al mateix temps excitava els meus sentits.
Els últims nens al bosc. Richard Louv.
