JOANA CASTELL: EL PROJECTE BOSC

Recordo que quan era a la universitat a Barcelona, en tornar a casa per les vacances d’estiu, any rere any, el meu pare em feia sempre la mateixa pregunta: però tu què estudies? El tenia molt despistat al pobre: vaig començar Filologia però em vaig adonar que el que m’interessava era el marc històric dels llibres així que em vaig passar a Història, però aquí vaig descobrir que el més important per a mi era entendre l’organització social i cultural de cada època, per la qual cosa vaig acabar a Antropologia. Quan em va tocar anar a treballar vaig tenir una crisi, lògic, llavors em vaig recordar que de petita volia dirigir pel·lícules, així que em vaig escapar dos anys a Cuba a estudiar cinema (encara no entenc com vaig convèncer al meu pare) i després, en tornar, encara vaig voler ficar-me en un màster de documental. A aquelles alçades a casa meva ja havien tirat la tovallola, però jo ja treballava escrivint guions a IB3 tv així que van deixar de preguntar perquè amb el poc que guanyava ja em mantenia tota sola. Gran part del temps que he treballat ho he fet al Teatre, on he passat per molts rols: he produït, he estat ajudant de direcció, he escrit, he dirigit, he actuat, he arribat a fer fins a vestuari sense saber realment cosir! … Per a una feina d’equip com la del teatre resulta molt útil haver “viscut” la feina dels teus companys/es.

Quan la Glòria em va demanar que escrivís una ressenya sobre mi per a la newsletter em va entrar un atac de pudor: “parla sobre el que et motiva”, em va dir. Així és que, pensant en tot el que he fet, em vaig adonar el per què de tant de periple, el que em motiva és aprendre. Per exemple, sempre m’ha costat donar la meva opinió en públic així que vaig decidir participar en debats a la ràdio, i per als meus eterns problemes d’equilibri, estic aprenent a controlar-los a través de la dansa. De vegades ric tota sola quan em trobo ballant envoltada de dones de vint anys i penso: ¿què faig aquí als meus quaranta-vuit, donant voltes i ensopegant amb els meus propis peus? Però després miro una de les meves mestres, que amb seixanta anys es mou d’una manera increïblement fluida i confiada, i llavors tot té sentit. M’atrau tot el que em costa i tot el que no sé fer, paradoxalment aquest límit em dóna molta llibertat i amplitud mental.

Aquest curs he començat a col·laborar juntament amb Pau en el Projecte Bosc i estic gaudint acompanyant els nens/es de l’escola en la transformació d’aquest espai bastant erm en un futur bosc. Per a això farà falta temps, dedicació, paciència i fe, però és un camí que estarà ple d’aprenentatge en companyia, així que no m’imagino un pla millor que aquest.

Després d’això, el proper que tinc pensat fer és matricular-me a primària a Sa Llavor, perquè per a infantil, ja em veig una mica grandeta.

2021-05-27T13:53:26+00:00 maig 27th, 2021|