“Les fulles ballaven verdes, espurnejants. Vaig sentir que això era el veritable paradís sobre la terra. Tot el que m’havia posseït, totes les agonies, van desaparèixer com somnis i il·lusions i alguna cosa que es podria anomenar la veritable naturalesa es va revelar davant meu.” Masanobu Fukuoka, promotor de l’agricultura natural.

Si ens preguntessin sobre el temps diríem que passa massa ràpid, que sovint sentim l’estrès de veure com se’ns escapa, com, en arribar al cap del dia, no hem aconseguit pas fer tot allò que havíem planificat.
Això no ha estat sempre així. En les antigues societats, bàsicament agrícoles, concebien el temps com una repetició constant, com el retorn circular d’allò que ja havia tingut lloc anteriorment. El passat tornava i el futur, en certa mesura, era conegut. D’aquí la importància del coneixement de les àvies i els avis per aconsellar en la presa de decisions. Eren societats que tenien una forta connexió amb la naturalesa. La successió dels cicles naturals, que es repeteixen incessantment, marcaven un ritme invariable i inalterable. No hi havia possibilitat d’accelerar el temps, ni d’esprémer-lo, ni d’estalviar-lo. Les dones i els homes, de la mateixa manera que la natura, estaven al servei de les condiciones atmosfèriques, de les estacions de l’any i dels cicles lunars. Hi havia un temps de treball dur i constant i un temps de descans i vida social.
En treballar la terra, plantar un hort, fer créixer un bosc, fugim del temps lineal, sincronitzat i també escàs de la vida quotidiana per experimentar amb els cicles, comprendre les pautes de la repetició i submergir-nos en una altra concepció temporal.
El bosc ens convida a dansar al ritme de la naturalesa, que és un ritme pacient i hipnòtic, com el dels dervixos giratoris. Això ens permet relaxar-nos i viure més el present.
Aprendre, però també desaprendre.
Fer, però també desfer.
Diluir-se i expandir-se, entendre que ja no som una part, sinó un tot coherent i orgànic amb l’entorn.
I que en realitat no estem sembrant llavors per a fer créixer plantes sinó per a fer-nos créixer a nosaltres mateixos.